Realitat i aparença

Ja al segle VII aC el nucli central de la discussió filosòfica l'ocupava la dialèctica entre Conéixer i Veure; la distinció entre realitat (el significat veritable de les coses, ocult rere les mateixes) i aparença (allò que és percebut pels sentits). Plató i Aristòtil emfatitzarien que cadascun d'aquests conceptes obria una via distinta d'accés al coneixement de la realitat veritable, a la finalitat última de les coses i d'alguna manera, tota la història del pensament i l'esdevenir humà ha estat un estira i arronsa entorn aquesta distinció que la saviesa popular resumeix en la idea que efectivament, mai les coses són el que semblen.

El gènere humà, dotat de la capacitat intel·ligent per qüestionar l’univers, duu molts segles instal·lat  en l’aparença, resignat a prescindir de la seva naturalesa intel·ligent en favor d’un estúpid confort material  que hem convertit en aspiració planetària  i que certament presenta gradacions diferents.  Al capdavall però,  el pobre vol ser menys pobre per tenir algunes coses, i el ric vol ser més ric per a acaparar-les i en la tensió per aconseguir l’equilibri, allò que podríem anomenar justícia, han pres cos els conflictes, els desastres i els horrors més inversemblants. Així de simple i paradoxal.

No pretenc fer una apologia de l'ascetisme, del no tenir, de la pobresa material en favor de la saviesa o de la idea platònica del Bé absolut. Per a res.  Vivim temps convulsos i de gran confusió,  però ni més ni menys  tràgics del que ho han estat altres èpoques de la història i del que ho seran  amb tota seguretat, els que  estan per venir.  Per superar-los però,  probablement nomes serveixi insistir que la única cosa valuosa de la que disposem, la pedra de toc, és la nostra intel·ligència, la nostra capacitat de qüestionar les aparences, d’endegar a dida la resignació i de lluitar en cada acte de la nostra vida per deixar de ser els estúpids  que algú o alguns mentiders s’han proposat que siguem.