17 de nov. 2010

Polítiques culturals fracassades 2 : festivals de l’ espectacle.

El nostre país ha passat en pocs anys d’una situació desèrtica en matèria de festivals d’arts escèniques i de l’espectacle, a una que podríem qualificar d’inflaccionada. Des de la iniciativa pública, resseguint absurdes teories que nomes contemplen l’acció cultural des de la perspectiva del benefici econòmic, la creació de festivals ha respost majorment a plantejaments propis de la iniciativa privada. L’oferta pública s’ha fonamentat bàsicament en l’excepcionalitat que suposa sempre un festival: concentració en el temps i en un espai definit i concret d’una oferta lúdica, projectada per accions comunicatives concentrades que provoquen impactes mediàtics més grans. En resum, s’ha primat la excepcionalitat relegant a un segon nivell les polítiques quotidianes en matèria cultural al servei dels ciutadans. El trànsit del concepte burgés de la cultura; la excel•lència acrítica, al concepte neoliberal de la cultura; l’exaltació del consum, ha suposat la relegació i l’oblit de concepcions més transversals lligades a l’educació, els ensenyaments artístics o al patrimoni. L’oferta dels festivals d’iniciativa privada, ha dut als de iniciativa pública a acceptar plantejaments d’una absurda competitivitat generant pel que fa als continguts, una oferta uniformitzant de propostes i una confusió dels rols que cada model hauria de jugar en termes estratègics. Finalment, l’insaciable demanda de finançament o suport públic dels festivals privats i el tracte de privilegi que han obtingut de les administracions, ha minvat els recursos necessaris per al correcte desenvolupament i posada al dia dels festivals públics condemnant-los en molts casos a l’estancament estructural i pressupostari.

1 de nov. 2010

Polítiques culturals fracassades: Continents versus continguts.

La construcció de museus, arxius, teatres, auditoris, sales d’exposició, biblioteques i altres equipaments culturals com escoles, centres d’ensenyament artístic, etc, promoguts en democràcia per les polítiques públiques al nostre país, hauria d’haver contribuït enormement no nomes a la universalització de l’accés a la cultura, sinó també a la culturització i el refinament crític de l’esperit i la mentalitat dels seus ciutadans. Per contra però, som molts els qui compartim la sensació que el ciutadà s’allunya cada cop més de la cultura, que determinades pràctiques culturals o artístiques queden més que mai, circumscrites a determinats cercles socials, que els nivells de fracàs escolar en les etapes educatives més determinants, així com en els anomenats ensenyaments artístics va incrementant de manera perillosa i que dia a dia guanya terreny la tendència a la desinformació, la confusió o l’ analfabetisme cultural d’una gran part dels nostres veïns. Una situació paradoxal, a poc que es faci repàs de les infraestructures i equipaments amb que ens hem dotat, provocada per polítiques que han primat la despesa il•limitada en els continents i han desatès absolutament la inversió en els continguts. Als nostres governants, com als nostres empresaris, la cultura o l’educació els interessa molt si dona opció al marge lucratiu i la comissió, i és clar que en un país arrabassat per quaranta anys d’ostracisme cultural, el marge que hi havia per explotar era prou ample. L’aposta institucional pública per la cultura ha estat claríssima: totxo a dojo, fins convertir la cultura en excusa de multi milionàries operacions urbanístiques o immobiliàries. La gravetat de la situació econòmica que estem travessant hauria d’obligar-nos a revisar completament tot el que s’ha fet per mirar de transformar en autèntics actius pel nostre país, tanta muntanya de totxo i faramalla cultural de disseny. Molt em temo però, que la única ocurrència dels administradors sigui resseguir les pautes dictades pels especuladors financers i retallar, reduir o suprimir els pressupostos destinats a l’activitat sociocultural ordinària de les nostres viles i ciutats amb tots i cadascun dels seus estupends equipaments inclosos. Tant de bo m’equivoqui.

18 d’oct. 2010

Perquè serveix la cultura?


L’any 1929 els Estats’Units d’’Amèrica es van veure sacsejats per un devastador crac econòmic que va sumir molts americans en la pobresa i la misèria. El govern americà va plantejar un extens programa per la rehabilitació del país que va anomenar “ The New Deal”. Una de les moltes mesures que proposava i que implicava al sector cultural i artístic, va ser posar en contacte els artistes que en patien també les conseqüències, amb el teixit empresarial, econòmic i els mitjans de comunicació nord americans. A resultes d'aquelles experiencies, els mitjans de comunicació de masses americans es van transformar adaptant com a seves les fórmules del “entertainment”, les empreses varen inventar i adoptar el marketing creatiu com a arma per a conquerir mercat i pel que fa als artistes, Estats Units, amb el cinema, el teatre i la música al capdavant, creava la indústria cultural més potent del planeta. Avui a Catalunya i a la resta d’Europa, vivim afectats per una greu crisis econòmica, però els gestors de la cosa pública nomes empren com a tota solució la tisora i es dediquen a retallar tot allò que tingui a veure amb la despesa social. L’àmbit de la cultura com sempre, es converteix en un sac de cops i es veurà greument afectat per aquesta manca de criteri i imaginació. Un cop més s’equivoquen, perquè nomes donant ales a la creativitat, l’experimentació i l’educació podrem sortir de l 'atzucac.

23 de set. 2010

Implosió


Partitocràcia i corrupció, són els pilars fonamentals que sostenen a la major part dels governs “democràtics” d’aquest nostre món més proper. El grau de solidesa d’aquests pilars, és directament proporcional a la feblesa dels sistemes educatius. Com més subdesenvolupat és el sistema, més sòlids i gruixuts són els pilars. El nostre país és apunt d’encapçalar el llibre dels prodigis: 30 % de fracàs escolar a secundària, 20 % d’atur del qual un 40 % és juvenil, el que pot acabar convertint-se en un dèficit estructural, a Catalunya un 45 % dels joves entre 18 i 25 anys són “ni ni”, és a dir ni estudien ni treballen. No em trec de la màniga aquestes xifres, estan dia si, dia també, en els informatius i les notícies de la premsa generalista. Posen els pèls de punta. A casa nostra però, el circ electoral ha començat i a la vista del que es va exhibint, no sembla que aquests aspectes siguin el centre del debat. La discussió política segueix centrada en la retòrica buida i la simbologia, nacionalisme d’uns versus independències d’altres, curses de braus i correbous, xenòfobs casposos encomanant-se a l’ apòstol Santiago, presidents penitents fent genuflexions a Wall Sreet , visites del Papa pagades amb els diners dels contribuents, fins i tot dels musulmans als qui neguen mesquites i minarets. Cerco en el diccionari els significats del mot “implosió”. N’hi ha un que m’agrada, fa referència a l’astrofísica, diu: precipitació violenta de la matèria d’un astre cap al seu centre, no m’agrada però el qualificatiu, així que em conformo amb el més comú: acció d’esbotzar-se, de rompre’s sobtadament de fora a dins, en cedir les parets d’un recipient sotmès a una pressió exterior superior a l’interior. Nomes cal seguir pressionant.

4 de juny 2010

El parany de les Indústries Creatives.

Cal remuntar-se a la Dialèctica de la Il•lustració de Horkheimer i Adorno que ja en els anys quaranta als Estats Units, posaven de volta i mitja a la indústria cultural titllant-la de “engany de masses”, pel ja llavors creixement exponencial de la seva influència i la seva il•limitada vocació uniformadora i mercantilista de la cultura. A aquesta crítica d'arrel filosòfica seguirien vint-i-cinc anys després les “revolucions” generacionals i els moviments post 68 que van fer bandera de l'autodeterminació individual i la llibertat d'expressió, contra el caràcter submís per remunerat de la creació artística i cultural dominants. Una mica de tot plegat ha anat filtrant-se des de fa setanta anys en el nostre inconscient social, però la perfecció del sistema capitalista es basa en la seva capacitat de minimitzar, absorbir i convertir en discurs propi fins a la més intel•lectualment feroç de les crítiques. Mentre perviuen i es perfeccionen “ad eternum” les grans estructures de la indústria cultural, totalment monopolitzades pels consorcis de comunicació, en l'argumentari polític i social contemporani les indústries deixen de ser “culturals” per a transformar-se en “creatives” i en aquest procés els “agents culturals” passen a ser “agents creatius” que obligats pels contextos de crisis i per la fidelitat ideològica a l'autodeterminació individual, se sotmeten voluntàriament a la més cruel de les precarietats laborals a major glòria i benefici de la Indústria Cultural.

2 de maig 2010

Llei d'Economia sostenible o com acabar d'una vegada amb la cultura.

Els va costar admetre-ho però finalment ho van fer: greu crisi econòmica. Zapatero amb la perspicàcia que el caracteritza va afinar en el diagnòstic; esgotament del nostre model productiu i necessitat de canviar-lo. És clar que això ja ho venien advertint els grans organismes econòmics internacionals des de feia set o vuit anys, però bé, més val tard que mai. A partir d'aquí, el Govern trena les seves línies d'accions, reajustaments i reorientacions, mesures l'eficàcia de les quals, com el valor als que vam fer la mili i per allò de donar un marge de confiança, “se le supone”. Però a la vista de les mesures culturals de reactivació que proposa el seu projecte de Llei d'Economia Sostenible, això és: la negació més absoluta d'altre model cultural que no sigui el de la preservació, priorització i defensa a ultrança dels aspectes patrimonials de la propietat intel•lectual en benefici exclusiu de les indústries culturals i les societats de gestió, a la vista d'això em pregunto: on és el canvi de model que preconitzen? Frank Zappa deia que “ la política és el departament d'espectacles de la indústria”. En el nostre cas, de la indústria cultural.