La indecència creix exponencialment. Només cal seguir el dia a dia destriant de les notícies i informacions el que és essencial per asseverar aquesta primera afirmació. Pel que fa a l’àmbit de la cultura i les institucions, l’escàndol Millet i l’estafa en la gestió de la Fundació Palau de la Música n’esdevé el paradigma. El robatori ha deixat de tenir importància. A hores d’ara i gràcies a la seva auto inculpació davant el jutge, tots sabem que en Millet i en Montull són uns delinqüents de l’alçada d’un campanar, però la delinqüència no és per si mateixa indecent. El que els fa indecents i indignes és el menyspreu als ciutadans i a les institucions i l’arrogància que desprèn el seu comportament. De l’altra banda, un cop més, som testimonis de la ineptitud política, de la incapacitat i la manca de llums dels responsables de les polítiques culturals i dels líders i portaveus polítics disposats com a única resposta, a engegar els ventiladors i esquitxar-se de merda respectivament. En qualsevol país de tradició democràtica hi hauria un allau de dimissions. Aquí els partits no volen que el Parlament investigui. No volen que la seva niciesa es faci encara més pública. Perquè? Si és més que evident.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada