Ens queden les fotografies. Testimoni d'aquells temps en que erem millors. Al menys, així ho pensem en veure-les. No ho erem. Sencillament erem més joves i el batec del cor ens impulsava la sang amb més força al cervell o al sexe. Mai cap a les dues parts de manera equilibrada i simultània. O cap a un lloc, o cap a l'altre. Així ens anava. També bateguem ara és clar, però d'una altra manera. Mantenint l'equilibri. Encreuant els mots. Per allunyar-nos de l'estupidesa de la mort, de la insubstancialitat dels dies, de les renponsabilitats vàcues, de les frases subordinades i de les venjances. O si voleu, de la insubstancialitat de la mort, de la vacuïtat dels dies, de les responsabilitats subordinades, de l'estupidesa de les venjances i de les frases.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada