Solé Tura

Vaig tenir la sort de ser alumne d’en Jordi Solé Tura. Fou el curs 74-75 quan amb disset anys recents, vaig començar els estudis de dret a l'anomenat “Estudi General ”, una mena de “sucursal” que la Universitat de Barcelona disposava a Lleida i on podien realitzar-se alguns cursos de determinades llicenciatures, sense haver d’anar a Barcelona. En Franco encara era viu. Les classes s’impartien a l’edifici de l’Hospital de Santa Maria, actualment seu de l ‘Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) i l’atmosfera era la d’una mena d’acadèmia de tarda on s’hi aplegaven jovenets universitaris dels pobles, funcionaris de l’administració franquista, militars destinats a Lleida i algun que altre personatge sinistre com en Fernández Paredes “Pacucho”, que anys més tard quedaria per sempre vinculat a l’atemptat contra la revista “El Papus”. La Universitat de Barcelona “castigava” alguns dels seus professors destinant-los a Lleida. Gent que d’una o altra manera es significaven pel seu anti-franquisme. Això va dur a la ciutat gent de la talla intel·lectual d’en Solé Tura, Eliseo Aja, Jose María Mena, Sánchez Acosta, entre molts d’altres i d’aquesta manera alguns adolescents com jo, vàrem tenir la fortuna de gaudir del seu mestratge. Aquell curs 74-75 va venir marcat per una llarga vaga de “penenes”, tal com es coneixia el professorat no numerari de les universitats. Una vaga activa en que es deixava d’impartir matèria curricular i els continguts s’obrien a les experiències, el debat, l’expressió de les idees i als esdeveniments lligats a l’actualitat del país o del món. És a dir, a allò que hauria d’haver estat sempre la Universitat. En Solé Tura ha mort. Avui trenta cinc anys desprès, vull recordar-lo amb afecte. Amb ell vaig aprendre a distingir entre nació i estat, vaig conèixer la Revolta dels Clavells portuguesa, vaig esbrinar el significat de la paraula democràcia i vaig comprendre que els temps havien de canviar i que nosaltres hi teníem molt a dir. Voleu més bon bagatge per encarar la vida?