17 de nov. 2010

Polítiques culturals fracassades 2 : festivals de l’ espectacle.

El nostre país ha passat en pocs anys d’una situació desèrtica en matèria de festivals d’arts escèniques i de l’espectacle, a una que podríem qualificar d’inflaccionada. Des de la iniciativa pública, resseguint absurdes teories que nomes contemplen l’acció cultural des de la perspectiva del benefici econòmic, la creació de festivals ha respost majorment a plantejaments propis de la iniciativa privada. L’oferta pública s’ha fonamentat bàsicament en l’excepcionalitat que suposa sempre un festival: concentració en el temps i en un espai definit i concret d’una oferta lúdica, projectada per accions comunicatives concentrades que provoquen impactes mediàtics més grans. En resum, s’ha primat la excepcionalitat relegant a un segon nivell les polítiques quotidianes en matèria cultural al servei dels ciutadans. El trànsit del concepte burgés de la cultura; la excel•lència acrítica, al concepte neoliberal de la cultura; l’exaltació del consum, ha suposat la relegació i l’oblit de concepcions més transversals lligades a l’educació, els ensenyaments artístics o al patrimoni. L’oferta dels festivals d’iniciativa privada, ha dut als de iniciativa pública a acceptar plantejaments d’una absurda competitivitat generant pel que fa als continguts, una oferta uniformitzant de propostes i una confusió dels rols que cada model hauria de jugar en termes estratègics. Finalment, l’insaciable demanda de finançament o suport públic dels festivals privats i el tracte de privilegi que han obtingut de les administracions, ha minvat els recursos necessaris per al correcte desenvolupament i posada al dia dels festivals públics condemnant-los en molts casos a l’estancament estructural i pressupostari.

1 de nov. 2010

Polítiques culturals fracassades: Continents versus continguts.

La construcció de museus, arxius, teatres, auditoris, sales d’exposició, biblioteques i altres equipaments culturals com escoles, centres d’ensenyament artístic, etc, promoguts en democràcia per les polítiques públiques al nostre país, hauria d’haver contribuït enormement no nomes a la universalització de l’accés a la cultura, sinó també a la culturització i el refinament crític de l’esperit i la mentalitat dels seus ciutadans. Per contra però, som molts els qui compartim la sensació que el ciutadà s’allunya cada cop més de la cultura, que determinades pràctiques culturals o artístiques queden més que mai, circumscrites a determinats cercles socials, que els nivells de fracàs escolar en les etapes educatives més determinants, així com en els anomenats ensenyaments artístics va incrementant de manera perillosa i que dia a dia guanya terreny la tendència a la desinformació, la confusió o l’ analfabetisme cultural d’una gran part dels nostres veïns. Una situació paradoxal, a poc que es faci repàs de les infraestructures i equipaments amb que ens hem dotat, provocada per polítiques que han primat la despesa il•limitada en els continents i han desatès absolutament la inversió en els continguts. Als nostres governants, com als nostres empresaris, la cultura o l’educació els interessa molt si dona opció al marge lucratiu i la comissió, i és clar que en un país arrabassat per quaranta anys d’ostracisme cultural, el marge que hi havia per explotar era prou ample. L’aposta institucional pública per la cultura ha estat claríssima: totxo a dojo, fins convertir la cultura en excusa de multi milionàries operacions urbanístiques o immobiliàries. La gravetat de la situació econòmica que estem travessant hauria d’obligar-nos a revisar completament tot el que s’ha fet per mirar de transformar en autèntics actius pel nostre país, tanta muntanya de totxo i faramalla cultural de disseny. Molt em temo però, que la única ocurrència dels administradors sigui resseguir les pautes dictades pels especuladors financers i retallar, reduir o suprimir els pressupostos destinats a l’activitat sociocultural ordinària de les nostres viles i ciutats amb tots i cadascun dels seus estupends equipaments inclosos. Tant de bo m’equivoqui.