9 de nov. 2009

Que veinte años no es nada...tralarí, tralarà


Fa vint anys de la gran festa. Vint anys de la caiguda del Mur de la vergonya a Berlin, el novembre del 89. Vaig visitar la ciutat uns mesos desprès, amb en Gerardo i la Sabina, amics d'una vida. Seguía la resaca i s'obrien les expectatives i les incertituds. Tot plegat es palpava a l'ambient. Impreses en la memòria, m'han quedat algunes imatges. L'autovia que ens duia a Berlin, envoltada de tanques espinoses, torres de guaita i controls militars abandonats. El soroll dels centenars, potser milers de pics petits que la gent utilitzava per arrencar trossos del mur i després endurse'ls com a souvenir. La porta de Brandemburg coberta de telons i rodejada de bastides i com una colla de rates del tamany d'un conill, corrien pels jardinets de l'Alexanderplazt, cor del Berlín Est, a plena llum del dia. Al bell mig de la plaça hi havia un gran "stand" de la tabaquera americana "Lucky Strikes" coronat per un "cadillac" blanc i vermell i atés per una colla de boniques hostesses vestides amb shorts, adornades bruses blanques i un barret de "cowboy" a joc. A trenta o quoranta metres d'aquella instal.lació, grups de berlinesos orientals, majorment homes d'una certa edat, s'aplegaven en cercle observant-ho en silenci. A intervals que semblaven pautats, algú sortia del grup i arribava fins el taulell. Timidament, l'home treia de la butxaca un paquet de tabac de paper arrugat amb un o dos cigarrets. Les noies, totes rialleres, li prenien i li donaven a canvi un caixeta sencera de Lucky Strikes. L'home, sense dir res, desfeia els trenta o quoranta metres caminats i tornava al grup de gent per continuar mirant-s'ho durant una estona. El ritual s'anava repetint lentament i a nosaltres se'ns posaven els ulls com a plats. Fa vint anys, va caure aquell mur i semblava que el món havia de ser un lloc molt millor. D'aleshores ençà s'han aixecat altres murs de la vergonya: a Palestina, a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, a Ceuta i Melilla. Vint anys després, només una cosa no té fronteres: la infàmia.

3 comentaris:

  1. Manel, encara que el títol ens remeti a Gardel i Le Pera, l'any 1934 ja ho va deixar clar el mestre Enrique Santos Discepolo a "Cambalache":
    Que el mundo fue y será una porquería
    ya lo sé...
    (¡En el quinientos seis
    y en el dos mil también!).
    Que siempre ha habido chorros,
    maquiavelos y estafaos,
    contentos y amargaos,
    valores y dublé...
    Pero que el siglo veinte
    es un despliegue
    de maldá insolente,
    ya no hay quien lo niegue...

    ResponElimina
  2. si estimat, així segueix la cosa, deu n'hi do...

    ResponElimina
  3. Per no parlar dels murs mentals que, d'altra banda, són molt més fàcils de construir i molt més difícils d'enderrocar...

    ResponElimina