No puc pensar en termes de futur. El futur és dels meus fills. Intento projectar-me una mica més enllà d'aquest moment present, nomès per albirar un instant de la seva vida. Si pugués, triaría un moment en que em reconeguessin. Potser tot revisant un vell album de fotografíes o un vídeo desdibuixat. Potser en regirar un calaix i llegir una cançó inacabada, un poema dolent o una antiga carta rebuda o mai enviada. L'instant precís en que del seu pare, els arribés el gest inconfusible, la carícia rebuda. Potser la mirada blasmant, el somriure còmplice o la riota eixalabada. L'instant atrapat entre quatre parets on vaig bressolar-los. El tram de carrer que ens duia agafats de la mà, a la parada del bus escolar. Un dinar de diumenge o una nit màgica de Sant Joan o de Reis. Torno sobtat al meu moment. Es fan grans i amb ells, el meu amor creix, i es fa més digne, més viu, més ric, el meu present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada