Solé Tura

Vaig tenir la sort de ser alumne d’en Jordi Solé Tura. Fou el curs 74-75 quan amb disset anys recents, vaig començar els estudis de dret a l'anomenat “Estudi General ”, una mena de “sucursal” que la Universitat de Barcelona disposava a Lleida i on podien realitzar-se alguns cursos de determinades llicenciatures, sense haver d’anar a Barcelona. En Franco encara era viu. Les classes s’impartien a l’edifici de l’Hospital de Santa Maria, actualment seu de l ‘Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) i l’atmosfera era la d’una mena d’acadèmia de tarda on s’hi aplegaven jovenets universitaris dels pobles, funcionaris de l’administració franquista, militars destinats a Lleida i algun que altre personatge sinistre com en Fernández Paredes “Pacucho”, que anys més tard quedaria per sempre vinculat a l’atemptat contra la revista “El Papus”. La Universitat de Barcelona “castigava” alguns dels seus professors destinant-los a Lleida. Gent que d’una o altra manera es significaven pel seu anti-franquisme. Això va dur a la ciutat gent de la talla intel·lectual d’en Solé Tura, Eliseo Aja, Jose María Mena, Sánchez Acosta, entre molts d’altres i d’aquesta manera alguns adolescents com jo, vàrem tenir la fortuna de gaudir del seu mestratge. Aquell curs 74-75 va venir marcat per una llarga vaga de “penenes”, tal com es coneixia el professorat no numerari de les universitats. Una vaga activa en que es deixava d’impartir matèria curricular i els continguts s’obrien a les experiències, el debat, l’expressió de les idees i als esdeveniments lligats a l’actualitat del país o del món. És a dir, a allò que hauria d’haver estat sempre la Universitat. En Solé Tura ha mort. Avui trenta cinc anys desprès, vull recordar-lo amb afecte. Amb ell vaig aprendre a distingir entre nació i estat, vaig conèixer la Revolta dels Clavells portuguesa, vaig esbrinar el significat de la paraula democràcia i vaig comprendre que els temps havien de canviar i que nosaltres hi teníem molt a dir. Voleu més bon bagatge per encarar la vida?

Que veinte años no es nada...tralarí, tralarà

Fa vint anys de la gran festa. Vint anys de la caiguda del Mur de la vergonya a Berlin, el novembre del 89. Vaig visitar la ciutat uns mesos desprès, amb en Gerardo i la Sabina, amics d'una vida. Seguía la resaca i s'obrien les expectatives i les incertituds. Tot plegat es palpava a l'ambient. Impreses en la memòria, m'han quedat algunes imatges. L'autovia que ens duia a Berlin, envoltada de tanques espinoses, torres de guaita i controls militars abandonats. El soroll dels centenars, potser milers de pics petits que la gent utilitzava per arrencar trossos del mur i després endurse'ls com a souvenir. La porta de Brandemburg coberta de telons i rodejada de bastides i com una colla de rates del tamany d'un conill, corrien pels jardinets de l'Alexanderplazt, cor del Berlín Est, a plena llum del dia. Al bell mig de la plaça hi havia un gran "stand" de la tabaquera americana "Lucky Strikes" coronat per un "cadillac" blanc i vermell i atés per una colla de boniques hostesses vestides amb shorts, adornades bruses blanques i un barret de "cowboy" a joc. A trenta o quoranta metres d'aquella instal.lació, grups de berlinesos orientals, majorment homes d'una certa edat, s'aplegaven en cercle observant-ho en silenci. A intervals que semblaven pautats, algú sortia del grup i arribava fins el taulell. Timidament, l'home treia de la butxaca un paquet de tabac de paper arrugat amb un o dos cigarrets. Les noies, totes rialleres, li prenien i li donaven a canvi un caixeta sencera de Lucky Strikes. L'home, sense dir res, desfeia els trenta o quoranta metres caminats i tornava al grup de gent per continuar mirant-s'ho durant una estona. El ritual s'anava repetint lentament i a nosaltres se'ns posaven els ulls com a plats. Fa vint anys, va caure aquell mur i semblava que el món havia de ser un lloc molt millor. D'aleshores ençà s'han aixecat altres murs de la vergonya: a Palestina, a la frontera de Mèxic amb els Estats Units, a Ceuta i Melilla. Vint anys després, només una cosa no té fronteres: la infàmia.

Fotografies

Ens queden les fotografies. Testimoni d'aquells temps en que erem millors. Al menys, així ho pensem en veure-les. No ho erem. Sencillament erem més joves i el batec del cor ens impulsava la sang amb més força al cervell o al sexe. Mai cap a les dues parts de manera equilibrada i simultània. O cap a un lloc, o cap a l'altre. Així ens anava. També bateguem ara és clar, però d'una altra manera. Mantenint l'equilibri. Encreuant els mots. Per allunyar-nos de l'estupidesa de la mort, de la insubstancialitat dels dies, de les renponsabilitats vàcues, de les frases subordinades i de les venjances. O si voleu, de la insubstancialitat de la mort, de la vacuïtat dels dies, de les responsabilitats subordinades, de l'estupidesa de les venjances i de les frases.

La magnitud de la indecència.

La indecència creix exponencialment. Només cal seguir el dia a dia destriant de les notícies i informacions el que és essencial per asseverar aquesta primera afirmació. Pel que fa a l’àmbit de la cultura i les institucions, l’escàndol Millet i l’estafa en la gestió de la Fundació Palau de la Música n’esdevé el paradigma. El robatori ha deixat de tenir importància. A hores d’ara i gràcies a la seva auto inculpació davant el jutge, tots sabem que en Millet i en Montull són uns delinqüents de l’alçada d’un campanar, però la delinqüència no és per si mateixa indecent. El que els fa indecents i indignes és el menyspreu als ciutadans i a les institucions i l’arrogància que desprèn el seu comportament. De l’altra banda, un cop més, som testimonis de la ineptitud política, de la incapacitat i la manca de llums dels responsables de les polítiques culturals i dels líders i portaveus polítics disposats com a única resposta, a engegar els ventiladors i esquitxar-se de merda respectivament. En qualsevol país de tradició democràtica hi hauria un allau de dimissions. Aquí els partits no volen que el Parlament investigui. No volen que la seva niciesa es faci encara més pública. Perquè? Si és més que evident.

Benvinguts al Circ Identitat

El circ polític i mediàtic ha instal·lat l'envelat al bell mig de la plaça major del país. Un referèndum de costellada augmenta el nivell de soroll de la tangana identitària. La pista s'ha omplert de bocamolls i portaveus, que es pronuncien, amb optimisme, amb pessimisme, amb discreció, amb exultació, a crits , en veu baixa, a favor, en contra, i els xupa tintes omplen planes i més planes de diaris de paper servils. Mentre tant, per la porta del darrera del Palau, en Millet-Udini i els seus ajudants treuen els diners a palades i se n'enfoten dels bocamolls, dels portaveus , dels xupa tintes i de l'audiència. Ningú pia. És que "l'affaire" no és un atemptat contra la cultura, el patrimoni i la simbologia identitària del país? Es que no se senten agredits i amenaçats? És que no són víctimes de la bufonada? o es que la tangana només serveix per tapar la nostra mesquinesa, la nostra incapacitat i la nostra covardia?

No tinc pressa

No tinc pressa, però la vida em crema als dits. No tinc pressa però als dies robo les nits. No tinc pressa però em bec l'estrofa d'un glop. No tinc pressa, però escric mil cançons d'un cop. No tinc pressa, però l'anar se'm fa molt lent. No tinc pressa però tornar em fa sentir vell. No tinc pressa, però estimo amb els cinc sentits. Sense pressa, vull l'amor ara i aquí.

Tornar a escriure cançons als cinquanta?

Sens dubte, el resultat d'una reflexió en curs, sobre mi mateix, sobre tot alló viscut i sobre el que resta per viure i... per riure. Una manera de passar per sobre de la tecnología, la globalització, les tendències i les modes. Es a dir, de la banalitat, l'absurd i la confusió. Vaig deixar de fer-ho fa més de quinze anys privant-me , quina estupidesa, del plaer de l' autocrítica i també de l'autocomplaença. Quina satisfacció quan la melodía, l'armonía i la història, sobre el paper resulten. Quin plaer, el fet d'aixecar-les pas a pas, construint i enderrocant, fent arquitectura amb les emocions, els records o les experiències. Quina al.lucinada, quan algú en escoltar-ho, ho fa seu i entén... ves a saber quina altra cosa.

Futur

No puc pensar en termes de futur. El futur és dels meus fills. Intento projectar-me una mica més enllà d'aquest moment present, nomès per albirar un instant de la seva vida. Si pugués, triaría un moment en que em reconeguessin. Potser tot revisant un vell album de fotografíes o un vídeo desdibuixat. Potser en regirar un calaix i llegir una cançó inacabada, un poema dolent o una antiga carta rebuda o mai enviada. L'instant precís en que del seu pare, els arribés el gest inconfusible, la carícia rebuda. Potser la mirada blasmant, el somriure còmplice o la riota eixalabada. L'instant atrapat entre quatre parets on vaig bressolar-los. El tram de carrer que ens duia agafats de la mà, a la parada del bus escolar. Un dinar de diumenge o una nit màgica de Sant Joan o de Reis. Torno sobtat al meu moment. Es fan grans i amb ells, el meu amor creix, i es fa més digne, més viu, més ric, el meu present.

Exilios

Portbou, abril de 2009

Me acerco al Coll de Balitres, el paso fronterizo entre Portbou y Cervere. Hace setenta años casi doscientos mil republicanos españoles, entre ellos mi abuelo paterno, cruzaron ese paso. La mayoría huyendo de la represión franquista, otros intentando cazar al vuelo la fortuna, la idea de un futuro mejor. Para muchos, un inesperado viaje al infierno del que no habrían de volver. Mi abuelo no volvió. Del campo para refugiados habilitado en Argeles pasó a Mauthausen, y de allí sólo le liberó la muerte. Después, el olvido. Casi nunca oí hablar de ello en mi familia. Corrieron un tupido velo trenzado por el paso del tiempo con hilos de amor y resignación. Ese tejido cálido cargado de ternura que envuelve a los hijos, a los nietos, y les alimenta. Veo ondear orgullosas esas viejas banderas. Escucho de la boca de familiares de los supervivientes, recuerdos cargados de emoción. Hemos venido a rendir homenaje a ese exilio, a todos los exilios. Me acuerdo de la iaia Lola, de mi tía y de mi padre. Me acuerdo de mi otro abuelo, el iaio Ramón, que fue camisa viaje de Falange, al que conocí y quise con locura de niño. Me acuerdo de la iaia Carme y de mi madre. Pienso en mis hijos. Trazo una línea imaginaria que me une a esos tiempos y quiere recuperar esa memoria hecha de silencios. Su memoria. La nuestra.