Glamour català.

L’any 2000 l’ aleshores Conseller de Cultura del govern  convergent de torn i avui senador Jordi Vilajoana, es queixava a la Mostra de Venècia, del poc glamour de les actrius catalanes, condició que devia entendre necessària per a la consolidació d’una indústria cinematogràfica del país. No és que hagi passat cap eternitat, però el fet és que d’aleshores ençà gràcies a  polítiques generoses impulsades fonamentalment pel govern i la televisió pública, un grapat de cintes produïdes o coproduïdes amb els diners dels catalans, han aconseguit  cert ressò comercial i amb aquest situar una llista d’intèrprets, ni massa extensa ni massa curta, en l’imaginari dels ciutadans és a dir, fer-los famosos o famoses.  Al glamour català cinematogràfic i televisiu però, li feia falta un aparador i serà la política cultural del govern d'esquerres en mans de ERC,  qui donarà l’ impuls definitiu a la glamourització del cinema català amb la creació de l'Acadèmia Catalana de Cinema i la celebració anual dels Premis Gaudí, tot reforçant l'efemèride amb arguments sòlids: si els espanyols ho tenen, nosaltres més!  La llàstima però és que encegats segurament per la vehemència idiosincràtica i per tal de muntar un simple programa d'entreteniment per a televisió, els seus responsables acaben plasmant a cada edició dels Gaudí una còpia dolenta dels Goya espanyols que són al seu torn, una còpia dolenta dels Oscar americans.  L'anhelat glamour català es torna pura estupidesa a base d'acudits dolents i ironies polítiques que provoquen vergonya aliena. La darrera edició ha estat el paradigma d'això últim. Ho van fer tan malament que l’efecte pretesament crític que buscaven, ha acabat beneficiant als ulls dels espectadors la imatge dels responsables  de les polítiques de retallades indiscriminades, privatitzacions i desmantellament dels serveis públics que afecten l’educació i la cultura, les polítiques socials, la universitat, la investigació, l’assistència sanitària o les infraestructures. Quina broma oi?