De qui són les paraules?

Prenc, agafo, manllevo, absorbeixo, trasllado, copio, robo paraules quan escric. Les paraules són sempre mig d’ algú altre? Potser sí...o potser no.  Admetre-ho fora tan com reconèixer que tot allò que són o que representen, que simbolitzen o signifiquen també  els pertany. De qui és la paraula “justícia”? del polític que la magreja en funció del seu interès?  o del  pària, el desarrelat  que cerca i voldria  trobar un lloc, una humanitat  pròpia  com la dels altres?  Doncs no! Per aquí no passo i afirmo que les paraules són meves quan escric i les manipulo, les esqueixo, les significo o les invento en funció de qui sóc o de qui vull ésser, en funció del que dic o del que voldria dir. També d’altres ho fan i potser amb finalitats poc o menys honorables: paraules llençades al vent, promeses que amaguen traïcions... rutina per dissoldre les conviccions. Jo tan sols encreuo mots per canviar el món, el meu petit món desendreçat i madur.  Sé el que em faig i sé el que em dic, deia una cançó d’en Pi de la Serra. Les paraules són la clau del món, “diu” un poema visual d’en Joan Brossa. La paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè abraça i confon la meravella corporal i la meravella espiritual de la nostra naturalesa, va dir Joan Maragall. I així, robant allò que és meu i que també és dels altres, esdevindré original , esdevindré jo, perquè com deia un altre Joan, en Fuster  “podrà variar la dosi en cada cas, però tothom viu posseït per la dèria de distingir-se, de fer sentir sa presència, de vèncer l’anònim i el nivell”.