Sens dubte, el resultat d'una reflexió en curs, sobre mi mateix, sobre tot alló viscut i sobre el que resta per viure i... per riure. Una manera de passar per sobre de la tecnología, la globalització, les tendències i les modes. Es a dir, de la banalitat, l'absurd i la confusió. Vaig deixar de fer-ho fa més de quinze anys privant-me , quina estupidesa, del plaer de l' autocrítica i també de l'autocomplaença. Quina satisfacció quan la melodía, l'armonía i la història, sobre el paper resulten. Quin plaer, el fet d'aixecar-les pas a pas, construint i enderrocant, fent arquitectura amb les emocions, els records o les experiències. Quina al.lucinada, quan algú en escoltar-ho, ho fa seu i entén... ves a saber quina altra cosa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ja estàs tardant fa dies, pendó. Quan tinguis la maqueta me l'envies...
ResponEliminaEstimat Manel, entenc perfectament aquesta descripció emotiva del plaer de crear perquè jo també l'he sentida i compartida amb tu en moltes ocasions. I també com tu, he sigut tant estupid de abandonar-ho massa temps. Com l'Eduard ( a qui saludo carinyosament des del teu blog)espero "embadalit" la maqueta oi?
ResponEliminaUn abraçada
Paraules desordenades que amb paciència i tendresa expliquen una història que es teva, que es seva , que es meva...
ResponEliminaEsperem de nou les teves cançons.