Sens dubte, el resultat d'una reflexió en curs, sobre mi mateix, sobre tot alló viscut i sobre el que resta per viure i... per riure. Una manera de passar per sobre de la tecnología, la globalització, les tendències i les modes. Es a dir, de la banalitat, l'absurd i la confusió. Vaig deixar de fer-ho fa més de quinze anys privant-me , quina estupidesa, del plaer de l' autocrítica i també de l'autocomplaença. Quina satisfacció quan la melodía, l'armonía i la història, sobre el paper resulten. Quin plaer, el fet d'aixecar-les pas a pas, construint i enderrocant, fent arquitectura amb les emocions, els records o les experiències. Quina al.lucinada, quan algú en escoltar-ho, ho fa seu i entén... ves a saber quina altra cosa.
No tinc pressa, però la vida em crema als dits. No tinc pressa però als dies robo les nits. No tinc pressa però em bec l'estrofa d'un glop. No tinc pressa, però escric mil cançons d'un cop. No tinc pressa, però l'anar se'm fa molt lent. No tinc pressa però tornar em fa sentir vell. No tinc pressa, però estimo amb els cinc sentits. Sense pressa, vull l'amor ara i aquí. 
