És un terrabastall, un exabrupte que grimpa des de la profunditat de l’estómac. T’accelera el pols, et puja la sang al cap, t'excita les neurones i el discurs se’t torna agre, encès, vehement i et neguiteja. Dones tombs sobre tu mateix. Disposat a tot per moments: exigir respostes, sortir al carrer, arribar a les mans, cridar fins perdre la veu, aixecar barricades, exhibir pancartes, desfilar en manifestació, escriure cartes als diaris i a les administracions, deixar comentaris insolents en els blogs dels polítics, enviar correus a tothom, re enviar els que t'arribin, fundar un col·lectiu o adherir-te i signar un i mil manifestos. Però comptes fins a deu i toca asserenar-se, tornar a la feina i l’endemà tornar a indignar-se. De sobte però, s'han omplert les places del món i milers de mans joves s'alcen sense por segures del que no volen i veus que el món es pot tornar un altre. Si senyor! cagondeu, ja era hora!
