23 de jul. 2009

No tinc pressa

No tinc pressa, però la vida em crema als dits. No tinc pressa però als dies robo les nits. No tinc pressa però em bec l'estrofa d'un glop. No tinc pressa, però escric mil cançons d'un cop. No tinc pressa, però l'anar se'm fa molt lent. No tinc pressa però tornar em fa sentir vell. No tinc pressa, però estimo amb els cinc sentits. Sense pressa, vull l'amor ara i aquí.
Posted by Picasa

17 de jul. 2009

Tornar a escriure cançons als cinquanta?



Sens dubte, el resultat d'una reflexió en curs, sobre mi mateix, sobre tot alló viscut i sobre el que resta per viure i... per riure. Una manera de passar per sobre de la tecnología, la globalització, les tendències i les modes. Es a dir, de la banalitat, l'absurd i la confusió. Vaig deixar de fer-ho fa més de quinze anys privant-me , quina estupidesa, del plaer de l' autocrítica i també de l'autocomplaença. Quina satisfacció quan la melodía, l'armonía i la història, sobre el paper resulten. Quin plaer, el fet d'aixecar-les pas a pas, construint i enderrocant, fent arquitectura amb les emocions, els records o les experiències. Quina al.lucinada, quan algú en escoltar-ho, ho fa seu i entén... ves a saber quina altra cosa.

1 de jul. 2009

Futur




No puc pensar en termes de futur. El futur és dels meus fills. Intento projectar-me una mica més enllà d'aquest moment present, nomès per albirar un instant de la seva vida. Si pugués, triaría un moment en que em reconeguessin. Potser tot revisant un vell album de fotografíes o un vídeo desdibuixat. Potser en regirar un calaix i llegir una cançó inacabada, un poema dolent o una antiga carta rebuda o mai enviada. L'instant precís en que del seu pare, els arribés el gest inconfusible, la carícia rebuda. Potser la mirada blasmant, el somriure còmplice o la riota eixalabada. L'instant atrapat entre quatre parets on vaig bressolar-los. El tram de carrer que ens duia agafats de la mà, a la parada del bus escolar. Un dinar de diumenge o una nit màgica de Sant Joan o de Reis. Torno sobtat al meu moment. Es fan grans i amb ells, el meu amor creix, i es fa més digne, més viu, més ric, el meu present.